Els millennials són la primera generació que ha viscut pitjor que els seus pares des de la Segona Guerra Mundial. Sí, és així, t’hi posis com t’hi posis. Perquè no es tracta de com vas passar la teva infantesa ni la teva joventut, Josep Maria, sinó de com pots afrontar la teva vida (aquella que depèn únicament de tu, i que tu mateix et construeixes) segons el context que et toca viure. I el context de la generació nascuda entre el 1981 i el 1996 no ha parat d’encadenar crisis econòmiques, transformacions laborals que empenyen a la precarietat constant, i impossibilitat d’accedir a un habitatge i a l’estabilitat vital que pares i avis els (ens) prometeren.
Així, en un moment en què les generacions anteriors ja havien assolit allò que es considerava que era “la vida adulta”, els millenials continuen (continuem) a la deriva, allargant artificialment la joventud a contracor, més per necessitat que per voluntad. Apropant-nos o vivint a la quarantena sense feina estable, ni projecte familiar ni sostre. Fills analògics crescuts digitals, preparats acadèmicament sense que això serveixi de gaire, els millenials mantenen a l’horitzó la promesa d’un món que s’ha esvaït fa estona alhora que sobreviuen en un altre en el què no s’hi acaben de saber moure del tot.
De l’experiència compartida, la directora Lorena Iglesias (Balearic, Mamàntula) i Andrea Jaurrieta n’han fet una sèrie. A cavall entre el retrat generacional i la comèdia universitària neix Millennial Mal. El repartiment inclou a Lorena Iglesias acompanyada de la humorista Isa Calderón, així com Vito Sanz (Volveréis), Victoria Oliver i Paula Gala. Després de passar pel festival de Màlaga, la sèrie s’estrena a la plataforma Filmin el 30 de juny.
Millenial mal o reviure la joventud quan “ja no toca”
La sèrie neix de la observació de la mateixa directora de què, apropant-se als quaranta, cap dels seus amics estava portant una vida “adulta” com s’havia entès fins aquell moment. Gent “adulta” compartint pis, estudiant l’enèssim màster, canviant de feina, sortint de festa, navegant per relacions superficials… On era el món que se’ns havia promès?
Aquesta experiència compartida per tants va encendre la bombeta de Iglesias i va inspirar a Judith, la protagonista de la sèrie. Després de quedar-se a l’atur amb 42 anys, la Judith torna a la universitat amb una beca que ha obtingut per un error burocràtic. Un cop allà, decidirà aprofitar la ocasió per viure amb intensitat allò que, considera, no va fer quan “era l’hora”. Instigada per les seves companyes de classe, adoptarà un personatge que viurà constants xocs generacionals, provocarà empatia i també bastanta vergonya aliena (o cringe, com diuen els més joves). El resultat és una comèdia fresca, i provocadora que sap recrear una generació per exposar els seus traumes alhora que se’n riu d’ella mateixa.
