Cap a l’any 1600, William Shakespeare escrivia una de les obres de teatre més aclamades de tots els temps: Hamlet. El 2020, Maggie O’Farrell s’endinsava en la tràgica història que s’amaga darrere la creació de l’obra per publicar una novel·la que es convertiria en best-seller: Hamnet. I aquest 2026 ens ha arribat als nostres cinemes l’adaptació cinematogràfica que n’ha fet Chloé Zhao. Una pel·lícula sensible i emotiva amb la qual és inevitable deixar caure llàgrimes, primer pel dolor, i després, i aquestes són les més potents, per la catarsi.
Del ‘Hamnet’ d’O’Farrell al de Chloé Zhao
Hamnet ens situa a l’Anglaterra de finals del segle XVI per narrar la història d’amor entre William Shakespeare i l’Agnes – coneguda pels historiadors com a Anne Hathaway -, la formació de la seva família i com la tragèdia hi va irrompre per canviar-ho tot. I ho narra amb naturalitat, amb delicadesa i amb poesia. Zhao sempre ha estat una directora amb una fascinant mirada estètica, i tot i que aquí no arriba als nivells de la seva millor obra, Nomadland, la bellesa de les imatges que presenta eleven el text del guió de forma substancial.
Perquè la realitat és que el guió no té res d’increïble (a excepció del final, ja hi arribarem). És una adaptació correcta de la novel·la d’O’Farrell, amb alguns petits retocs per reforçar l’emotivitat, com una major absolució dels errors de Shakespeare com a marit i pare o la incorporació d’escenes entre ell i el seu fill Hamnet. Ara bé, la direcció de Zhao té l’ajuda de dos altres pilars per convertir el film en quelcom especial: la banda sonora de Max Richter i les interpretacions dels actors.
No és agosarat dir que Jessie Buckley realitza una de les millors actuacions dels últims anys. En el rol d’aquesta dona connectada amb la natura d’una forma gairebé mística, el seu personatge navega gairebé totes les emocions possibles i Buckley ens transmet cada una d’elles a través de les seves expressions facials. Paul Mescal té una mica menys de pes en el paper del seu marit, perquè és ella la veritable protagonista, però també està fantàstic. Ara, la sorpresa ens la porten els actors més jovenets, especialment Jacobi Jupe com a Hamnet, que aconsegueix convertir-se en el cor de la pel·lícula.
Un final catàrtic
L’altre pilar era la música de Max Richter, preciosa, hipnòtica i commovedora, que té com a cirereta del pastís la seva peça més destacada – que ja havíem sentit en altres grans pel·lícules, com Shutter Island o Arrival -, titulada On the Nature of Daylight. Un tema que sona en la darrera escena, la més potent i emotiva del film, que és la que aconsegueix anar encara més enllà d’on havia arribat la novel·la per generar una gran catarsi en els personatges i en l’espectador.
És l’escena a la qual condueix la resta de dues hores de pel·lícula, la que fa encaixar-ho tot, la que ens transmet el missatge que vol donar: l’art com a expiació, com a forma de comunicar allò que no sabem comunicar de cap altra manera – tema que comparteix amb una altra de les grans pel·lícules nominades a Millor Pel·lícula als Oscars: Valor Sentimental -.
I així, igual que ho va fer Shakespeare fa més de quatre segles, la pel·lícula ens transmet un dolor i una purificació que només amb paraules no ens podria fer arribar. El cinema pot perquè compta amb les imatges, amb la música, amb les interpretacions. I a Hamnet, tots aquests elements són d’un nivell tan alt que aconsegueix fer-te arribar la tragèdia que explica fins al fons de l’ànima.
Veredicte
El millor: Jessie Buckley i el final.
El pitjor: L’escena amb calçador de Shakespeare recitant “ser o no ser” davant del riu.
Nota: 8,5
