El +RAIN 2026 torna del 14 al 17 de juny. Aquesta edició del Festival Internacional de Cinema i Intel·ligència Artificial impulsat per la Universitat Pompeu Fabra se celebra entre el Campus del Poblenou de la UPF, el Teatre del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i la Filmoteca de Catalunya amb la intencio de mostrar les tendències i els avenços que la IA està fent en el cinema contemporani. En altres paraules, veure com el cine fet amb intel·ligència artificial va deixant enrere la fase d’experimentaió i proves i entra, mica en mica en un període de consolidació narrativa. LLunys queden les peces experimentals de la primera edició del festival el 2023.
Segons explica la UPF en un comunicat, les obres rebudes enguany reforcen el caràcter internacional del festival, amb una participació que traça un autèntic mapa global de la creativitat amb IA. Europa manté el lideratge, amb una presència destacada de països com Alemanya, França i Itàlia, mentre que l’estat espanyol i Catalunya consoliden el seu pes amb més de 60 títols presentats.
A més, un dels canvis més significatius que ha detectat l’organització del certamen és l’augment de la durada dels films. Moltes de les propostes inscrites arriben als 20 minuts. Una altra de les novetats és un nivell de producció més ambiciós a nivell pressupostari. El resultat: peces amb més recorregut i amb presència en festivals de primer nivell com la Berlinale, fet que consolida el cinema amb IA dins el circuit internacional.
+RAIN 2026: nous llenguatges
A nivell temàtic, el +RAIN 2026 funciona com un sismògraf de les inquietuds contemporànies. La intel·ligència artificial generativa deixa de ser només una eina formal per convertir-se en un instrument per excavar en la memòria col·lectiva, posant llum sobre zones oblidades o silenciades de la història. El palmarès de la quarta edició del +RAIN inclourà dues categories principals: el Premi a la Millor Pel·lícula Internacional i el Premi Talent a la millor producció catalana, tots dos dotats amb 1.500 euros.
El component polític també guanya pes, amb propostes que desafien els gèneres tradicionals. El thriller, per exemple, es transforma en un territori híbrid, on les textures sintètiques i la barreja d’estils generen una sensació d’inestabilitat deliberada: una mena d’“esquizofrènia digital” que qüestiona constantment què és real i què no. Visualment, les obres juguen amb la reanimació de la fotografia i la desrealització de la imatge, convertint cada pla en un camp de batalla entre percepció i manipulació.
