Després de dirigir 22 llargmetratges en una exitosa trajectòria plena de veneracions i reconeixements, és normal acabar caient en l’egolatria i perdre’s en les complexitats d’un mateix. Això és el que li ha passat a Pedro Almodóvar, que sembla haver oblidat que l’objectiu de fer una pel·lícula no és l’autocomplaença i conèixer-se a un mateix, sinó satisfer o remoure alguna cosa en el públic que paga una entrada per anar a veure-la al cinema. Perquè amb Amarga Navidad, en el meu cas, no ho ha fet.
Dispersa i desenfocada
A Amarga Navidad, Almodóvar torna a col·locar un alter ego seu dins del film, com ja havia fet amb molta més sensibilitat a Dolor y gloria, aquest cop canviant Antonio Banderas per Leonardo Sbaraglia, que interpreta un guionista que vampiritza les persones que té més properes per escriure la història de l’Elsa (Bárbara Lennie), que és la que veiem durant la major part del metratge. Ella també és directora de cinema, tot i que ha passat a dedicar-se a la publicitat, convertint-se en un alter ego de l’alter ego (perquè amb un no n’hi havia prou) en un joc metacinematogràfic amb el qual el director vol presentar la seva culpa (o habilitat) per utilitzar persones i fets reals a l’hora de crear les seves obres.
El problema és que per fer-ho hi aboca molts més elements que formen part del seu imaginari que no lliguen amb la idea principal del film, de manera que acaba quedant dispers i desenfocat. Durant la primera part, el motor que mou la protagonista són les seves migranyes, que tenen un pes excessiu que només s’explica pel fet que el mateix director en pateix. Després passa a ser la mort de la mare, perquè és un film d’Almodóvar, la mare no hi podia faltar! – encara que sigui una mica amb calçador -. I, per acabar, tornem al Lanzarote de Los abrazos rotos. Un collage de reciclatges i dèries personals.
El mateix passa amb les cançons de Chavela Vargas, element també repetit que ja havíem vist a Hable con ella, que aquí ocupen dues llargues escenes, una amb la preciosa veu de l’Amaia i l’altra amb la reacció dels rostres de Bárbara Lennie i Victoria Luengo. És evident que Almodóvar s’emociona escoltant-les i per això les col·loca de forma autoindulgent, obligant-nos a emocionar-nos també a nosaltres. Però no funciona, perquè no hi ha connexió emocional. Els personatges ploren, pateixen i viuen emocions fortes, però l’espectador no. Hi ha una distància, hi ha una fredor.
El perquè del distanciament
Aquesta fredor i distància es deu, en primer lloc, al joc de metaficció que proposa el director, que en col·locar una capa narrativa entre la història principal i l’espectador, l’allunya dels personatges, tal com ho feia el teatre de Bertolt Brecht, que buscava l’anomenat “estranyament”, trencant la il·lusió escènica per evitar la immersió emocional i la catarsi. Sorprèn que Almodóvar també busqui aquest estranyament, sent un director que sempre ha estat molt en contacte amb les emocions, però és cert que Amarga Navidad és una de les seves pel·lícules més cerebrals.
El segon motiu que evita la connexió són els diàlegs. Sí, el director manxec ha creat el seu propi univers amb uns personatges que tenen una forma de parlar que no és la que trobem a la vida real, però això no justifica que sovint resultin tan inversemblants o completament expositius, com l’Elsa dient “que mal me encuentro” quan està sola. I hi haurà qui em justificarà la verbalització dels sentiments com a gran part de la màgia dels diàlegs almodovarians, però a mi, que aquest recurs seu m’ha funcionat en altres films, en alguns moments d’Amarga Navidad m’ha semblat de mal guionista.
Jugant a ser Déu
És per tot això que la millor escena de tota la pel·lícula arriba al final, en una discussió al parc on els mateixos personatges assenyalen els problemes que té el guió que hem estat veient (com no saber com resoldre les trames d’alguns personatges secundaris) i l’alter ego d’Almodóvar expressa la seva por d’estancar-se i repetir-se (cosa que, efectivament, ha succeït). I se li ha de reconèixer aquí el mèrit de tenir la lucidesa d’amagar-se a plena vista del fet que aquesta és una de les seves pitjors obres per no perdre així la condició de geni.
Com també se li ha de reconèixer que la fotografia és preciosa, especialment alguns dels plans a l’illa de Lanzarote, i que no ha perdut el sentit de l’humor que el caracteritza. Ara bé, al servei d’una pel·lícula plena d’artifici on Almodóvar s’ha apropat massa a voler jugar a ser un Déu que només crea a partir d’ell mateix, una posició on potser l’hem col·locat entre tots i estaria bé que en baixés per donar-nos alguna obra mestra més abans del final de la seva carrera.
Veredicte
El millor: L’escena al parc on dos personatges analitzen el guió de la pròpia pel·lícula.
El pitjor: La quantitat d’elements autoindulgents que fan que el film no tingui un focus clar.
Nota: 5
